Verdú, Rubén
Caracas, Veneçuela, 1962
Resident del tallerBDN de març a abril de 2011
És llicenciat en Belles Arts per la University of Texas at El Paso (1993). Master of Belles Arts, California Institute of The Arts, Los Angeles, California (1995). Ha participat amb l’Independent Studio Program del Whitney Museum of American Art a Nova York (1996).
Ha realitzat exposicions individuals com In Absence of Tongues and Cheeks a la JiM Contemporani de Barcelona (2013), Solvitur Ambulando a La Capella de Barcelona (2011), Love Without Contact al Stanlee and Gerald Rubin Center for the Visual Arts de El Paso, Texas (2009), Swallow a Experimentem l’Art de Barcelona (2008), 50 Ideas in Search of a Brand al FAD de Barcelona (2002), o Continuum 07: American Psycho a l’Angelika Film Center de Nova York (2000), entre d’altres. També ha participat en nombroses exposicions col·lectives, com per exemple, Coup de sac! Art et design autour du sac en plastique al MUDAC, Musée de design et d’Arts Appliqués Contemporains de Lausanne, Suïssa (2013), The Name, The Nose al Museo Laboratorio Ex Manifatture Tabacchi de Città Sant’Angelo, Itàlia (2013), Body Snatchers a la White Box Gallery de Nova York (2012), Art in the Parking Space dins el Pacific Standard Time Festival de Los Angeles (2012), Co$mopoli$ a la Pristine Galerie de Monterrey, Mèxic (2011), La Gran Aventura al Can Felipa de Barcelona (2011), Select Collection of 20th Century Art al Contemporary Art Space Osaka (CASO) de Osaka, Japó (2009), La Scimmia Nuda al Museo Tridentino di Scienze Naturali de Trento a Itàlia, o River of Crime al MoMA de Nova York (2006), entre d’altres.
Durant la seva estada al tallerBDN realitza Solvitur ambulando: “El millor episodi de Solvitur ambulando és el del moviment de la baldufa que, per mantenir l’equilibri del seu ball, consumeix una ingent quantitat d’energia. La baldufa és com una espècie de zombie: la seva resurrecció comporta un empatx de vida i implica un consum constant de cures i atencions. Tot rescat, souvenir i re-torn d’allò que és inanimat, suposa aquest esforç. És la resposta de Diògenes i els seus cínics al rigor mortis de l’acadèmia i a la reanimació d’un logos moribund. Dins de l’economia simbòlica, els trops, qui sinó, són els únics que donen vida al sistema. La vocació i l’entramat necrofílic de la cultura, més que intuir-se, és la evidència d’aquest esforç de recuperació de rellevàncies i significats que, com un bokor, s’apodera d’una proliferació de deixalles inanimades per dotar-les d’aquesta pulsió frenètica que els posarà de nou en peu tantes vegades com sigui necessari.” (Rubén Verdú)
